El seu primer president va ser Tristán Desvalls, al que van succeir: Joaquim Cuyàs, Marià Cugueró, Joaquim Calvetó, Antoni Vidal Llobatera, Antoni López López, qui van saber envoltar-se d’equips formats per entusiastes directius, que van demostrar sempre la seva capacitat per enfrontar-se a les més complicades organitzacions de les quals les «24 Hores de Montjuïc», que amb les subsegüents etapes de prova Nacional, Internacional, Copa d’Europa i Campionat del Món de Resistència, és el màxim exponent.

La primera edició d’aquesta cursa de velocitat i resistència es va disputar el 3 de juliol de 1955, al circuit del parc de Montjuïc, de la que en un comentari aparegut al rotatiu «La Vanguardia», es deia: «Un èxit complet, rotund, han significat aquestes «24 Hores» rodades al circuit de Montjuïc, que tant havia preocupat als organitzadors, qui van témer que l’empresa resultés superior a les seves forces.

En realitat, no va ser així, Penya Motorista Barcelona va demostrar capacitat per muntar-les i des del director de la cursa, Enric L. Massé, fins a l’últim control, tothom va complir la seva comesa amb entusiasme i amb ple sentit de la responsabilitat

«En l’aspecte esportiu es va registrar un altre èxit de gran transcendència, pel que significa el triomf de la indústria motociclista nacional».

El comentari, es referia a la victòria de l’equip espanyol format per la parella Juan Soler Bultó — Turuta, que va recórrer 1.935,922 Km. a la mitjana de 80,633 Km/H, alternant-se en el pilotatge d’una Montesa de 125 cc de sèrie, de fabricació nacional.

Als tres anys d’haver-se instituït la cursa aquesta va guanyar la internacionalitat, amb la presència de pilots i màquines estrangeres, triomfant els italians Gandosi – Spaggiari amb una Ducati de 125 cc, elevant la distància recorreguda a 2.228,266 Km, a la mitjana de 92,870 Km/H.

Les màquines de petita cilindrada van perdre el predomini que havien mantingut al traçat del circuit, quan en 1959 els britànics Daniel – Darvill, amb una potent BMW 600, van ser els vencedors sense poder superar el rècord establert tres anys abans, per la Ducati 125 cc de Gandosi – Spaggiari

Aquell any la cursa es va vestir de dol, a conseqüència d’un mortal accident del que va ser víctima Conrado Cadirat, un dels millors pilots motociclistes d’aquella època, qui va sofrir una caiguda i posterior atropellament d’un corredor que li seguia d’immediat que no va poder evitar la col·lisió.

Es va donar la trista circumstància, que pocs mesos abans, en un accident d’aviació va morir la seva promesa, la gimnasta Olga Soler i en el que també va perdre la vida el gimnasta Joaquin Blume.

En la seva setena edició, el 1961, conjuntament amb el «Bol d’Or», les «500 Milles de Thruxton» i les «24 Hores de Warsagge», les «24 Hores Motociclistes de Montjuïc», van puntuar per la I Copa d’Europa, competició establerta per la Federació Internacional Motociclista, davant la importància que anaven prenent internacionalment les curses de resistència. 

Una altra BMW 600, pilotada pels britànics Darvill – Price, van elevar el rècord a 2.325,5 Km. i la mitjana a 96,897 Km/H va ser la vencedora. El corredor espanyol Ricardo Fargas, formant parella amb l’italià Enzo Rippa, rellevant-se en el pilotatge d’una Ducati 250 cc, van ser els triomfadors el 1962.

L’any següent, l’èxit va ser totalment espanyol, amb la victòria dels germans Jordi i Enric Sirera amb una Montesa 250 cc, marca que a més es va adjudicar el Trofeu Cadirat, instituït a la memòria de l’infortunat pilot català.

La Copa d’Europa es va convertir en 1965 en Campionat d’Europa, en el que s’incloïen les «24 Hores de Montjuïc», que tant havien contribuït a la preponderància presa internacionalment per les curses de resistència de llarga durada, en les que es posava a prova la força física dels pilots i el rendiment mecànic de les motocicletes.

En aquesta edició, van vèncer els britànics Butcher – Degens, amb la Dresda-Triton, un híbrid propulsat per un motor Norton. L’espanyol Busquets i l’italià Villa, amb una Montesa 250 cc, el 1966, van superar la barrera dels 100 Km/H de mitjana, establint el rècord en 102,047 Km/H.

Van seguir triomfs de pilots espanyols: Iglesias – Giró amb Ossa; Juanjo – Fargas amb Norton 750 cc; Cañellas – Rocamora amb Bultaco 360 cc, interromputs pels britànics Degens – Doddard amb Dresda 650 cc i els italians Brettoni – Angiolini amb una potent Laverda 750.

Van tornar els espanyols pels seus furs en 1972 i 1973, amb les victòries respectives dels equips Bordons – Grau amb Bultaco 360 cc i Cañellas – Grau amb Ducati 860. Aquest últim equip tornarà a triomfar en 1975 amb una Ducati 900.

El predomini de les màquines inferiors al mig litre va acabar definitivament i van ser les potents muntures de major capacitat les que van dominar entre els participants, mentre disminuïa la presència de les motocicletes nacionals.

La concurrència es va veure incrementada amb la participació de les màquines de procedència japonesa: Honda, Kawasaki, Suzuki y Japauto, que competien amb les europees: BMW, Ducati, Laverda i Guzzi, quedant en minoria les espanyoles: Montesa, Bultaco i Ossa.

El 1980, les «24 Hores de Montjuïc» van ser incloses en el Campionat del Món de Resistència i les Hondes i Kawasaki japoneses van ser les vencedores de les següents edicions de la cursa barcelonina, pilotades pels francesos Leon – Chemarain, sent interromputs els seus triomfs pel dels espanyols Mallol – Tejedo amb Ducati 900.

Com a última cursa puntuable per al Campionat del Món de Resistència les «24 Hores de Montjuïc» es van celebrar el 1982, perquè un boicot protagonitzat pels pilots francesos va donar lloc a que al congrés de la F.I.M., celebrat a Iugoslàvia, fos vetat el circuit de Montjuïc per a les curses puntuables per al Campionat del Món de Resistència.

Els aficionats barcelonins que s’havien perdut els grans premis d’Espanya d’automobilisme i motociclisme, per considerar els organismes internacionals que el circuit de Montjuïc no era apte per a aquesta classe de competicions, van sofrir un amarg desengany en veure’s privats de l’última gran cursa que els quedava, sense que la Federació Espanyola de Motociclisme hagués aixecat un dit per salvar-la. Vint-i-vuit anys ininterromputs d’esforços, des de 1955 a 1982 van quedar desaprofitats.

Penya Motorista Barcelona no es va deixar vèncer davant d’aquell cúmul de circumstàncies adverses i el 1983 va posar de nou en marxa les seves «24 Hores» a les que no ha volgut renunciar, fent-se creditora de l’aplaudiment dels aficionats barcelonins, que no li van regatejar el seu suport, demostrant amb la seva afluència massiva al circuit que se senten identificats amb la cursa que els organitzadors estan disposats a muntar de nou, en un plausible desig de recuperar-la per a l’esport motociclista de Catalunya, comptant amb la valuosa ajuda que puguin prestar-li l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i altres organismes, convinguts de que les «24 Hores de Montjuïc», no han de morir.

Penya Motorista Barcelona no s’ha limitat només a l’organització de les «24 Hores». Recordem el Ral·li Internacional dels Pirineus, el dels 1.000 Quilòmetres, les proves de regularitat de Santa Creu d’Olorde a Panticosa, Barcelona-Tarragona, la Pujada Nocturna al Castell de Montjuïc, els Trials de Primavera i Nadal, una cursa motociclista en l’autòdrom de Terramar, la recuperació de la cursa Pujada en costa a l’Arrebassada, que per primera vegada es va organitzar en 1922 per la Penya Rhin i de la que es va fer càrrec la Penya Motorista Barcelona des de 1949 fins a 1979.

En els últims anys va ser una prova reservada als motociclistes, però el 1983, va ésser organitzada per la Federació Catalana d’Automobilisme i els vehicles de quatre rodes, amb les motocicletes, van tornar a pujar des del desaparegut Hostal de l’Arengada fins a Els Penitents.

Text de Lluís Pupré (traduït al català)